Ací teniu informació i exercicis sobre el "LO" castellà i les alternatives que s'adiuen a la normativa:
- exemples
- text perquè l'esmeneu: Lola a l'hospital
- més oracions que esperen les vostres correccions
- i ací teniu més exercicis de caire divers sobre qüestions de llengua.
COM QUE NO S'HI VEIEN LES PARAULES SUBRALLADES EL QUE HE FET HA SIGUT SUBSTITUIR ELS LO.
ResponEliminaLola va arribar el més prompte possible a l’hospital.
Estava espantada per el que l'havia pogut passar a Pep, el seu marit.
Ella ja feia temps que sospitava que el que feia Pep no era gens normal.
I és que treballar tantes hores al llarg del dia és el més roï.
Ell estava inquiet, irritable i rebentat, per la qual cosa Lola ja estava cansada d’haver de suportar tants crits, tantes males cares i tanta solitud, tant de silenci.
Pel que pareix, ella l’havia avisat moltíssimes vegades: “Pep, has de relaxar-te, descansar i dedicar-te a fer el que sempre t’ha agradat: anar amb bicicleta, nadar, jugar a handbol, fer el que vulgues”.
Però res no canviava, ell continuava obsessionat amb el seu i no tenia en compte les mancances afectives de la seua dona. Ell i la faena i res més; bé, sí, sovint feia alguna visita, per cert cada vegada més llarga, al bar del costat de casa, el bar de Manolo.
Quan anava i el primer era prendre-s’hi una copa d’anís.
L’assaboria pausadament mentre observava el líquid blanc, transparent.
Quan se l’acabava, es demanava una altra copa, però no d’anís, no, ara tocava un herberet.
I en beure-se’l, una altra del que fóra, fins que ja no podia més. I cada dia el mateix: la faena, el bar i, quan ja no podia més, a casa.
A casa sempre anava d’esma, a sopar, a ingerir lo que la seua dona li havia preparat, que era el que menys li importava.
I sempre la mateixa excusa: “Lola, no tinc gens de fam, estic cansat, estic desfet, me’n vaig a dormir.
Demà més”.
Ella, espantada, el mirava com pujava l’escala torbat, aguantant-se en la barana i es preocupava perquè no volia comprendre, entendre, assimilar res de lo que passava.
Era molt més senzill pensar que tot plegat el més greu de tot era l’excés de faena, que per als demés no existia. Fins que un dia Manolo, el del bar, li va telefonar per dir-li que havien ingressat Pep a l’hospital d’Elx.
ÁNGEL TUDELA 1BATX
Correcció:
ResponEliminaLo més prompte: el més prompte.
Estava espantada per lo: estava espantada per el.
Lo que feia: el que feia.
Lo més normal: el més normal.
A lo llarg del dia: durant tot el dia.
És lo pijor: és el pitjor.
Per lo qual: per el qual.
Per lo que pareix: per el que pareix.
Lo que sempre: el que sempre.
A lo que vulgues: al que vulgues.
En lo seu: en les seues coses.
Lo primer era: el primer era.
De lo que fóra: del que fóra.
Cada dia lo mateix: cada dia el mateix.
A ingerir lo que: a ingerir el que.
Era lo que menys: era el que menys.
Res de lo que: res del que.
Que lo més greu: que el més greu.
Que lo demés: que les altres coses.
Alba Martín 1º BAXA
Lola va arribar el més prompte possible a l’hospital. Estava espantada per tot el que li havia pogut passar a Pep, el seu marit. Ella ja feia temps que sospitava que el que feia Pep no era el més normal. I és que treballar tantes hores al llarg del dia és el pitjor. Ell estava inquiet, irritable i rebentat, per el qual Lola ja estava cansada d’haver de suportar tants crits, tantes males cares i tanta solitud, tant de silenci. Per això ella l’havia avisat moltíssimes vegades: “Pep, has de relaxar-te, descansar i dedicar-te a fer el que sempre t’ha agradat: anar amb bicicleta, nadar, jugar a handbol, a el que vulgues”. Però res no canviava, ell continuava obsessionat en el seu i no tenia en compte les mancances afectives de la seua dona. Ell i la faena i res més; bé, sí, sovint feia alguna visita, per cert cada vegada més llarga, al bar del costat de casa, el bar de Manolo. Hi anava i el primer era prendre-s’hi una copa d’anís. L’assaboria pausadament mentre observava el líquid blanc, transparent. Quan se l’acabava, es demanava una altra copa, però no d’anís, no, ara tocava un herberet. I en beure-se’l, una altra del que fóra, fins que ja no podia més. I cada dia el mateix: la faena, el bar i, quan ja no podia més, a casa. A casa sempre anava d’esma, a sopar, a ingerir el que la seua dona li havia preparat, que era el que menys li importava. I sempre la mateixa excusa: “Lola, no tinc gens de fam, estic cansat, estic desfet, me’n vaig a dormir. Demà més”. Ella, espantada, el mirava com pujava l’escala torbat, aguantant-se en la barana i es preocupava perquè no volia comprendre, entendre, assimilar res del que passava. Era molt més senzill pensar que lo més greu de tot era l’excés de faena, que el demés no existia. Fins que un dia Manolo, el del bar, li va telefonar per dir-li que havien ingressat Pep a l’hospital d’Elx.
ResponEliminaInma Redondo 1º Batx. Mixt
PATXI BARREDA 1R BATXILLER
ResponEliminaLola va arribar el més prompte possible a l’hospital. Estava espantada per allò que li havia pogut passar a Pep, el seu marit. Ella ja feia temps que sospitava que el que feia Pep no era d’allò més normal. I és que treballar tantes hores al llarg del dia és el pitjor. Ell estava inquiet, irritable i rebentat, per la qual cosa Lola ja estava cansada d’haver de suportar tants crits, tantes males cares i tanta solitud, tant de silenci. Pel que sembla, ella l’havia avisat moltíssimes vegades: “Pep, has de relaxar-te, descansar i dedicar-te a fer allò que sempre t’ha agradat: anar amb bicicleta, nadar, jugar a handbol, a allò que vulgues”. Però res no canviava, ell continuava obsessionat amb allò que l’interesava i no tenia en compte les mancances afectives de la seua dona. Ell i la faena i res més; bé, sí, sovint feia alguna visita, per cert cada vegada més llarga, al bar del costat de casa, el bar de Manolo. Hi anava i el primer que feia primer era prendre-s’hi una copa d’anís. L’assaboria pausadament mentre observava el líquid blanc, transparent. Quan se l’acabava, es demanava una altra copa, però no d’anís, no, ara tocava un herberet. I en beure-se’l, una altra del que fóra, fins que ja no podia més. I cada dia el mateix: la faena, el bar i, quan ja no podia més, a casa. A casa sempre anava d’esma, a sopar, a ingerir allò que la seua dona li havia preparat, que era el que menys li importava. I sempre la mateixa excusa: “Lola, no tinc gens de fam, estic cansat, estic desfet, me’n vaig a dormir. Demà més”. Ella, espantada, el mirava com pujava l’escala torbat, aguantant-se en la barana i es preocupava perquè no volia comprendre, entendre, assimilar res del que passava. Era molt més senzill pensar que allò més greu de tot era l’excés de faena, que les altres coses no existien. Fins que un dia Manolo, el del bar, li va telefonar per dir-li que havien ingressat Pep a l’hospital d’Elx.
Lola va arribar el més prompte possible a l’hospital. Estava espantada per el que havia pogut passar a Pep, el seu marit. Ella ja feia temps que sospitava que el que feia Pep no era la cosa més normal. I és que treballar tantes hores durant del dia és el pitjor. Ell estava inquiet, irritable i rebentat, per la qual cosa Lola ja estava cansada d’haver de suportar tants crits, tantes males cares i tanta solitud, tant de silenci. Per el que pareix, ella l’havia avisat moltíssimes vegades: “Pep, has de relaxar-te, descansar i dedicar-te a fer el que sempre t’ha agradat: anar amb bicicleta, nadar, jugar a handbol, el que vulgues”. Però res no canviava, ell continuava obsessionat en les seus coses i no tenia en compte les mancances afectives de la seua dona. Ell i la faena i res més; bé, sí, sovint feia alguna visita, per cert cada vegada més llarga, al bar del costat de casa, el bar de Manolo. Hi anava i la primera cosa que feia era prendre-s’hi una copa d’anís. L’assaboria pausadament mentre observava el líquid blanc, transparent. Quan se l’acabava, es demanava una altra copa, però no d’anís, no, ara tocava un herberet. I en beure-se’l, una altra del que fóra, fins que ja no podia més. I cada dia el mateix: la faena, el bar i, quan ja no podia més, a casa. A casa sempre anava d’esma, a sopar, a ingerir lo que la seua dona li havia preparat, que era el que menys li importava. I sempre la mateixa excusa: “Lola, no tinc gens de fam, estic cansat, estic desfet, me’n vaig a dormir. Demà més”. Ella, espantada, el mirava com pujava l’escala torbat, aguantant-se en la barana i es preocupava perquè no volia comprendre, entendre, assimilar res del que passava. Era molt més senzill pensar que el més greu de tot era l’excés de faena, que la resta no existia. Fins que un dia Manolo, el del bar, li va telefonar per dir-li que havien ingressat Pep a l’hospital d’Elx.
ResponEliminaElísabet Fernández Piquer (1r BATXILLER BAXA)
EL més prompte
ResponEliminaPel que havia pogut passar a Pep
que EL que feia Pep no era EL més normal
AL llarg del dia és EL pitjor
per EL qual Lola
PEL que pareix
dedicar-te a fer EL que sempre
a ALLO que vulgues
obsessionat en ALLO seu i no tenia
Hi anava i EL primer era prendre-s’hi
una altra DEL que fóra
cada dia EL mateix: la faena
a ingerir EL que la seua dona
EL que menys li importava
EL més greu de tot era l’excés de faena, que EL demés no existia
en MAYÚSCULA es troben totes les correccions
Iván Muñoz Capdevila 1º bach.mixt
Lola va arribar el més prompte possible a l’hospital.
ResponEliminaEstava espantada pel que l'havia pogut passar a Pep, el seu marit.
Ella ja feia temps que sospitava que el que feia Pep no era la cosa més normal.
I és que treballar tantes hores al llarg del dia és el pitjor.
Ell estava inquiet, irritable i rebentat, per la qual cosa Lola ja estava cansada d’haver de suportar tants crits, tantes males cares i tanta solitud, tant de silenci.
Pel que pareix, ella l’havia avisat moltíssimes vegades: “Pep, has de relaxar-te, descansar i dedicar-te a fer el que sempre t’ha agradat: anar amb bicicleta, nadar, jugar a handbol, fer el que vulgues”.
Però res no canviava, ell continuava obsessionat amb el seu i no tenia en compte les mancances afectives de la seua dona. Ell i la faena i res més; bé, sí, sovint feia alguna visita, per cert cada vegada més llarga, al bar del costat de casa, el bar de Manolo.
Hi anava i la primera cosa que feia era prendre-s’hi una copa d’anís.
L’assaboria pausadament mentre observava el líquid blanc, transparent.
Quan se l’acabava, es demanava una altra copa, però no d’anís, no, ara tocava un herberet.
I en beure-se’l, una altra del que fóra, fins que ja no podia més. I cada dia el mateix: la faena, el bar i, quan ja no podia més, a casa.
A casa sempre anava d’esma, a sopar, a ingerir el que la seua dona li havia preparat, que era el que menys li importava.
I sempre la mateixa excusa: “Lola, no tinc gens de fam, estic cansat, estic desfet, me’n vaig a dormir.
Demà més”.
Ella, espantada, el mirava com pujava l’escala torbat, aguantant-se en la barana i es preocupava perquè no volia comprendre, entendre, assimilar res de lo que passava.
Era molt més senzill pensar que tot plegat el més greu de tot era l’excés de faena, que per als demés no existia. Fins que un dia Manolo, el del bar, li va telefonar per dir-li que havien ingressat Pep a l’hospital d’Elx.
Lola va arribar el més prompte possible a l’hospital. Estava espantada per el que havia pogut passar a Pep, el seu marit. Ella ja feia temps que sospitava que el que feia Pep no era el més normal. I és que treballar tantes hores al llarg del dia és el pitjor. Ell estava inquiet, irritable i rebentat, per el qual Lola ja estava cansada d’haver de suportar tants crits, tantes males cares i tanta solitud, tant de silenci. Pel que pareix, ella l’havia avisat moltíssimes vegades: “Pep, has de relaxar-te, descansar i dedicar-te a fer el que sempre t’ha agradat: anar amb bicicleta, nadar, jugar a handbol, el que vulgues”. Però res no canviava, ell continuava obsessionat en allo seu i no tenia en compte les mancances afectives de la seua dona. Ell i la faena i res més; bé, sí, sovint feia alguna visita, per cert cada vegada més llarga, al bar del costat de casa, el bar de Manolo. Hi anava i el primer era prendre-s’hi una copa d’anís. L’assaboria pausadament mentre observava el líquid blanc, transparent. Quan se l’acabava, es demanava una altra copa, però no d’anís, no, ara tocava un herberet. I en beure-se’l, una altra del que fóra, fins que ja no podia més. I cada dia el mateix: la faena, el bar i, quan ja no podia més, a casa. A casa sempre anava d’esma, a sopar, a ingerir el que la seua dona li havia preparat, que era el que menys li importava. I sempre la mateixa excusa: “Lola, no tinc gens de fam, estic cansat, estic desfet, me’n vaig a dormir. Demà més”. Ella, espantada, el mirava com pujava l’escala torbat, aguantant-se en la barana i es preocupava perquè no volia comprendre, entendre, assimilar res del que passava. Era molt més senzill pensar que el més greu de tot era l’excés de faena, que el demés no existia. Fins que un dia Manolo, el del bar, li va telefonar per dir-li que havien ingressat Pep a l’hospital d’Elx.
ResponEliminaIvan Martí Solsona 1ºBACA
Lola va arribar el més prompte possible a l’hospital. Estava espantada per el que havia pogut passar a Pep, el seu marit. Ella ja feia temps que sospitava que el que feia Pep no era el més normal. I és que treballar tantes hores al llarg del dia és el pitjor. Ell estava inquiet, irritable i rebentat, per el qual Lola ja estava cansada d’haver de suportar tants crits, tantes males cares i tanta solitud, tant de silenci. Per el que pareix, ella l’havia avisat moltíssimes vegades: “Pep, has de relaxar-te, descansar i dedicar-te a fer el que sempre t’ha agradat: anar amb bicicleta, nadar, jugar a handbol, a el que vulgues”. Però res no canviava, ell continuava obsessionat en el seu i no tenia en compte les mancances afectives de la seua dona. Ell i la faena i res més; bé, sí, sovint feia alguna visita, per cert cada vegada més llarga, al bar del costat de casa, el bar de Manolo. Hi anava i el primer era prendre-s’hi una copa d’anís. L’assaboria pausadament mentre observava el líquid blanc, transparent. Quan se l’acabava, es demanava una altra copa, però no d’anís, no, ara tocava un herberet. I en beure-se’l, una altra de el que fóra, fins que ja no podia més. I cada dia el mateix: la faena, el bar i, quan ja no podia més, a casa. A casa sempre anava d’esma, a sopar, a ingerir lo que la seua dona li havia preparat, que era el que menys li importava. I sempre la mateixa excusa: “Lola, no tinc gens de fam, estic cansat, estic desfet, me’n vaig a dormir. Demà més”. Ella, espantada, el mirava com pujava l’escala torbat, aguantant-se en la barana i es preocupava perquè no volia comprendre, entendre, assimilar res de lo que passava. Era molt més senzill pensar que el més greu de tot era l’excés de faena, que la resta no existia. Fins que un dia Manolo, el del bar, li va telefonar per dir-li que havien ingressat Pep a l’hospital d’Elx.
ResponEliminaSandra Vallez 1ºBAHA
Martina 1BAHA
ResponEliminaLola va arribar el més prompte possible a l’hospital.
Estava espantada per el que havia pogut passar a Pep, el seu marit.
Ella ja feia temps que sospitava que el que feia Pep no era la cosa més normal.
I és que treballar tantes hores durant del dia és el pitjor.
Ell estava inquiet, irritable i rebentat, per la qual cosa Lola ja estava cansada d’haver de suportar tants crits, tantes males cares i tanta solitud, tant de silenci.
Per el que pareix, ella l’havia avisat moltíssimes vegades: “Pep, has de relaxar-te, descansar i dedicar-te a fer el que sempre t’ha agradat: anar amb bicicleta, nadar, jugar a handbol, el que vulgues”.
Però res no canviava, ell continuava obsessionat en les seus coses i no tenia en compte les mancances afectives de la seua dona.
Ell i la faena i res més; bé, sí, sovint feia alguna visita, per cert cada vegada més llarga, al bar del costat de casa, el bar de Manolo.
Hi anava i la primera cosa que feia era prendre-s’hi una copa d’anís. L’assaboria pausadament mentre observava el líquid blanc, transparent. Quan se l’acabava, es demanava una altra copa, però no d’anís, no, ara tocava un herberet.
I en beure-se’l, una altra del que fóra, fins que ja no podia més. I cada dia el mateix: la faena, el bar i, quan ja no podia més, a casa.
A casa sempre anava d’esma, a sopar, a ingerir lo que la seua dona li havia preparat, que era el que menys li importava.
I sempre la mateixa excusa: “Lola, no tinc gens de fam, estic cansat, estic desfet, me’n vaig a dormir. Demà més”.
Ella, espantada, el mirava com pujava l’escala torbat, aguantant-se en la barana i es preocupava perquè no volia comprendre, entendre, assimilar res del que passava.
Era molt més senzill pensar que el més greu de tot era l’excés de faena, que la resta no existia. Fins que un dia Manolo, el del bar, li va telefonar per dir-li que havien ingressat Pep a l’hospital d’Elx.