Lola va arribar el més prompte possible a l’hospital. Estava espantada pel que havia pogut passar a Pep, el seu marit. Ella ja feia temps que sospitava que el que feia Pep no era allò més normal. I és que treballar tantes hores al llarg del dia és allò pitjor. Ell estava inquiet, irritable i rebentat, pel qual Lola ja estava cansada d’haver de suportar tants crits, tantes males cares i tanta solitud, tant de silenci. Pel que pareix, ella l’havia avisat moltíssimes vegades: “Pep, has de relaxar-te, descansar i dedicar-te a fer el que sempre t’ha agradat: anar amb bicicleta, nadar, jugar a handbol, a allò que vulgues”. Però res no canviava, ell continuava obsessionat amb allò seu i no tenia en compte les mancances afectives de la seua dona. Ell i la faena i res més; bé, sí, sovint feia alguna visita, per cert cada vegada més llarga, al bar del costat de casa, el bar de Manolo. Hi anava i el primer era prendre-s’hi una copa d’anís. L’assaboria pausadament mentre observava el líquid blanc, transparent. Quan se l’acabava, es demanava una altra copa, però no d’anís, no, ara tocava un herberet. I en beure-se’l, una altra del que fóra, fins que ja no podia més. I cada dia el mateix: la faena, el bar i, quan ja no podia més, a casa. A casa sempre anava d’esma, a sopar, a ingerir el que la seua dona li havia preparat, que era allò que menys li importava. I sempre la mateixa excusa: “Lola, no tinc gens de fam, estic cansat, estic desfet, me’n vaig a dormir. Demà més”. Ella, espantada, el mirava com pujava l’escala torbat, aguantant-se en la barana i es preocupava perquè no volia comprendre, entendre, assimilar res del que passava. Era molt més senzill pensar que el més greu de tot era l’excés de faena, que la resta no existia. Fins que un dia Manolo, el del bar, li va telefonar per dir-li que havien ingressat Pep a l’hospital d’Elx.
Lola va arribar el més prompte possible a l’hospital. Estava espantada pel que havia pogut passar a Pep, el seu marit. Ella ja feia temps que sospitava que el que feia Pep no era allò més normal. I és que treballar tantes hores al llarg del dia és allò pitjor. Ell estava inquiet, irritable i rebentat, pel qual Lola ja estava cansada d’haver de suportar tants crits, tantes males cares i tanta solitud, tant de silenci. Pel que pareix, ella l’havia avisat moltíssimes vegades: “Pep, has de relaxar-te, descansar i dedicar-te a fer el que sempre t’ha agradat: anar amb bicicleta, nadar, jugar a handbol, a allò que vulgues”. Però res no canviava, ell continuava obsessionat amb allò seu i no tenia en compte les mancances afectives de la seua dona. Ell i la faena i res més; bé, sí, sovint feia alguna visita, per cert cada vegada més llarga, al bar del costat de casa, el bar de Manolo. Hi anava i el primer era prendre-s’hi una copa d’anís. L’assaboria pausadament mentre observava el líquid blanc, transparent. Quan se l’acabava, es demanava una altra copa, però no d’anís, no, ara tocava un herberet. I en beure-se’l, una altra del que fóra, fins que ja no podia més. I cada dia el mateix: la faena, el bar i, quan ja no podia més, a casa. A casa sempre anava d’esma, a sopar, a ingerir el que la seua dona li havia preparat, que era allò que menys li importava. I sempre la mateixa excusa: “Lola, no tinc gens de fam, estic cansat, estic desfet, me’n vaig a dormir. Demà més”. Ella, espantada, el mirava com pujava l’escala torbat, aguantant-se en la barana i es preocupava perquè no volia comprendre, entendre, assimilar res del que passava. Era molt més senzill pensar que el més greu de tot era l’excés de faena, que la resta no existia. Fins que un dia Manolo, el del bar, li va telefonar per dir-li que havien ingressat Pep a l’hospital d’Elx.
ResponEliminaRaquel Monfort 1BAHA